Rialp Matxicots 50k 4300m

Et relato de manera breu com va ser la meva experiència al primer Ultra de la meva vida.
L'entrenament es va basar en llargues distàncies a ritmes suaus, acumulant el màxim desnivell possible i a tot això li sumem les dues sessions d'entrenament de força setmanals per tal que les cames no et diguin prou al km 30…

Vam anar tota la quadrilla d'amics i amigues, parelles, pares, mares i membres del Club d'Atletisme de Benissoda, amb dues furgonetes en direcció a Rialp, Catalunya.

Un cop allà, els meus companys van anar tots a un refugi situat a uns 20 minuts del poble d'on sortiríem l'endemà. Jo vaig triar quedar-me a un hotel més a prop del centre del poble i passar la nit sol per tal de descansar al màxim possible.

La nit va ser tranquil·la a pesar dels nervis prèvis a la competició. Alguna pastilleta per dormir mai va malament en certs moments…
Va sonar l'alarma a això de les 4:00 de la matinada i vaig baixar a esmorzar un cafè que més bé semblava aigua bruta, la meva rebanada de crema de cacau i un plàtan. Em vaig canviar, vaig agafar la motxilla amb les coses després de comprovar que estigués tot correcte unes cinc vegades i, amb el cor en un puny, vaig sortir cap a la línia de sortida. Recordo sobretot el fred… un fred que no era normal i al qual jo no estava acostumat.

Després de la prèvia festa minuts abans de sortir, castells de focs artificials celebraven que durant unes hores anàvem a recórrer aquelles muntanyes… aquelles precioses i tan apreciades muntanyes.
I la sortida (de nit) va ser espectacular… En pocs minuts vam creuar el poble i ens vam endinsar en els boscos, en aquell moment negres i freds, per més tard veure com una llum daurada anava perforant les fulles i branques dels arbres i boscos frondosos, per acabar il·luminant un dia blau i calorós hores després.

Parlant amb uns i després amb altres, caminant i escoltant anècdotes de gent amb qui durant aquelles hores compartia tant… I la bellesa del pur Pirineu m’enamorava una vegada més, em feia retornar a cada moment passat amb els amics, cada cim, el fred, l'altitud, els animals que habiten aquelles praderes, el color verd i marró, però també l'aire fresc… Tantes i tantes coses em venen al cap.
           

Recordo baixades que mai acabaven, rius de roca muntanya avall, senders entre cims a més de 2500 metres d'altitud que semblaven trets d'un altre planeta, el contrast de passar de veure prats verds i humits a veure roca pura.

Els avituallaments els feia amb calma, menjava tot el que podia i seguia en certa manera nerviós de saber el que em quedava i al mateix temps tranquil de saber on estava, gaudint tant. Era com estar dins la teva pel·lícula preferida.

Els meus amics, amigues i Núria aquell dia feien la distància de 21 km amb 1500 m, i tot allò, i en acabar, encara em seguien a través de l'aplicació “Live Trail”, i veien que poc a poc anava avançant posicions. I és que el meu únic propòsit era acabar la cursa, amb les millors sensacions possibles, i per això mateix anava al meu ritme, el que em permetia anar bé i gaudir d'aquella experiència. I així, poc a poc, anava avançant.

La resta de la carrera va ser un espectacle en tots els sentits, però en arribar al km 43 va venir l'última pujada, la que després de 3800 metres positius a les cames, em va posar al lloc.
Vaig haver de baixar el ritme molt i sobretot tirar de cap, la ment. Ella és la que farà que en aquells moments en què els músculs ja no responen, i el dolor de peus és insoportable, faci callar tots els mals i et digui: “Val amic, anem, saps qui està a la línia de meta esperant-te, no?”

L'última baixada, a “full”, a tot el que donava. El mal de peus era insoportable però hi havia alguna cosa que em feia seguir, no podia parar, estava fins a les celles d'adrenalina pel simple fet de pensar que ja estava a un o dos quilòmetres de la línia de meta. I una vegada dins el poble, les llàgrimes inundaven els meus ulls… la pell de gallina, el dolor va desaparèixer, i de sobte vaig escoltar el meu amic Lluís pel micròfon de megafonia narrar la meva entrada a meta, mentre Núria m’esperava amb la medalla de “finisher” i un abraç, mentre la resta d'amics i amigues em saludaven i aplaudien… Sense paraules.